L’augment de les taxes universitàries, un atemptat contra la mobilitat social

20 abr.

L’Estat del benestar té com a principal objectiu la reducció de les desigualtats socials i econòmiques. Si analitzam les desigualtats de renda comprovam com son molt majors als països de llarga tradició liberal, com Estats Units i el Regne Unit, que en els de tradició socialdemòcrata, com Noruega, Suècia, Finlàndia o Dinamarca. En aquests últims, els infants tenen majors expectatives de millorar la condició en la que varen néixer. Això vol dir que tenen més
oportunitats per a formar-se que els seus pares i padrins, que gaudeixen d’una millor salut física i mental i que tenen moltes possibilitats de millorar la condició laboral i els ingressos que ha tengut la seva família. D’això parlam quan ens referim a mobilitat social.

En el cas dels països de tradició liberal la mobilitat social és molt menor. Els pobres segueixen sent pobres i els rics tenen més possibilitats de seguir-ho sent, de formar-se millor i de tenir una major qualitat de vida. L’Estat no focalitza els seus esforços en reduir les desigualtats inicials.

Sense gens ni mica de pudor, el ministeri d’Educació (amb l’inefable Wert al capdavant) anuncia una pujada de taxes universitàries que “com a màxim” implicarà que les famílies hagin d’aportar 60 euros més cada mes -és a dir, uns 60 cafès o uns 15 paquets de tabac, en la nova mesura oficial de pobresa adoptada pel govern de Mariano Rajoy-. Multipliquem-ho per 9 mesos que dura el curs i obtenim un resultat de 540 euros, només de pujada de taxes. És a dir, que parlam de que moltes famílies hauran de destinar una de les seves nòmines a pagar únicament l’augment de les taxes universitàries.

Diuen que Espanya no es pot permetre el luxe de subvencionar alumnes que en el segon curs universitari abandonin la carrera. És a dir, apliquen una mesura profundament antisocial justificant-la amb la irresponsabilitat de la gent, com han fet tantes vegades. Parlen del sistema educatiu “que ens podem permetre” i de la “festa” que alguns s’estan pegant. Mentrestant, una part de la societat seguirà pagant el que sigui perquè els seus fills estudiïn el que vulguin estudiar sense gaires esforços, i una altra part tendrà dificultats molt serioses per a canalitzar el potencial intel·lectual dels seus, per raons estríctament econòmiques. És un atac frontal a la mobilitat social.

Anuncis

Un piròman dins un camió de bombers

27 març

Maria Salom, al debat de política general del Consell de Mallorca, parlant de les dificultats econòmiques de la societat deia que “la culpa de tot la tenim els polítics”. La situació de crisi sistèmica que afecta a la totalitat dels països d’occident no és -en cap cas- conseqüència de les males pràctiques dels especuladors, ni de la negligència dels bancs i entitats financeres, ni del frau fiscal, ni dels gran empresaris sense sensibilitat social que exprimeixen els treballadors i els clients cercant multiplicar els números del seu compte corrent. Tampoc hi té res a veure l’actitud monetarista individualista de la societat del segle XXI, que valora cada acció pel benefici econòmic que se n’obtengui.

Per a la presidenta dels mallorquins i mallorquines la culpa de tot la tenen els polítics. Darrera aquesta frase facilota i de tan baixa mida política s’hi amaga un missatge populista, habitual a qualsevol època de recessió econòmica, amb el que la majoria de la ciutadania hi pot estar d’acord si no es fa la pedagogia adeqüada. Mai podem oblidar que en el periode d’entreguerres i fins 1945 aquest mateix missatge va facilitar l’establiment de les dictadures més cruels de la història a Europa, assentades, en molts casos, en el suport de les classes mitjanes convençudes de que la seva precarietat era provocada únicament per una mala gestió política democràtica.

Alguns, en sentir la terrible irresponsabilitat de la presidenta del Consell, aplaudiran la seva capacitat d’autocrítica, sense ser conscients del mal que es fan a si mateixos. La culpa és dels polítics, independentment de les seves idees, del seu idioma o de l’àrea geogràfica on tenguin la responsabilitat de gestionar els bens i serveis públics. Per la dreta, la culpa de la crisi és del propi Estat.

La funció de l’Estat és la de reduir les desigualtats socials. La seva essència xoca frontalment amb el marc ideològic liberal, que defensa la no interferència d’allò públic en les relacions privades i que idolatra Adam Smith i la seva mà invisible, que havia de pal·liar els efectes de la irresponsabilitat humana, com si d’un Déu es tractàs. Els liberals són als governs per control·lar la seva acció i per procurar que aquesta sigui mínima, que no interfereixi en excés en el sector privat, en cap cas hi són per reduir les desigualtats. Són com un piròman dins un camió de bombers.

Des del marc conceptual de la dreta desprestigiar les institucions i ridiculitzar els polítics, encara que ells formin part del conjunt, és el seu principal objectiu.

El miracle econòmic del tigre celta

20 març

Durant els primers anys del segle XXI eren freqüents les referències dels opinadors i economistes liberals al miracle econòmic d’Irlanda. Parlaven d’un pais que a principis dels 80 era el més pobre de l’Europa dels dotze -abans de l’entrada d’Espanya, Portugal i Grècia-, i que en dues dècades havia aconseguit situar-se com el segon pais més ric en renta per càpita de la UE, només superat per Luxemburg, ja que acabava de superar a Dinamarca. El 2002 Irlanda tenia el 119 % de la renta per càpita mitjana europea i una taxa de desocupació del 3,8 %.

Irlanda professava admiració al model econòmic anglosaxó. El tigre celta fascinava als liberals per la gestió de la seva economia: des de finals dels 80 s’havien pres tot un seguit de mesures liberalitzadores, s’havien desregulat els mercats, s’havien minimitzat els imposts, s’havien obert les fronteres a capital extranger. La despesa pública tan sols arribava al 30 % del PIB, la més baixa d’Europa. Els irlandesos parlaven de lliure empresa, de beneficis, d’eficiència i de creixement econòmic. Els gurús del campi qui pugui afirmaven que es tractava de l’economia més lliure i oberta del món, atractiva per les empreses d’arreu del món, que hi decidien invertir donada la mínima càrrega impositiva. El tigre celta s’havia convertit en una economia pròspera, amb un creixement a ritme de creuer gràcies a la reducció de l’Estat.

El frenesí especulatiu va ser la propera passa, frenesí finançat pels bancs descontrolats, amb connivència amb els polítics irlandesos, que donaren crèdit a qui no el podia pagar. La construcció i la compra de vivendes es convertiren en esport nacional. I la bimbolla va explotar. Després de la caiguda de Lehman Brothers i companyia immediatament tocà el torn d’Irlanda: els bancs irlandesos hagueren d’enfrentar-se a enormes pèrdues, el govern irlandès va intervenir -ara si- per garantir el deute dels bancs, convertint les pèrdues d’alguns en l’obligació de tots. Els mínsos ingressos públics dels que disposava l’estat no eren suficients i el pais va haver de recórrer a fons europeus (provinents de sistemes econòmics “anclats en el passat” com França i Alemanya).

Irlanda, el paradís de la dreta, augmentà estratosfèricament el deute. Es convertí en un país deficitari, sense ingressos i sense atractiu pel sector privat (al que quan no li interesses t’abandona), amb urbanitzacions a les afores sense ocupar, oficines sense contractar al centre de les ciutats i construccions paralitzades. Un país de quatre milions i mig d’habitants, on 300.000 vivendes continuen buides. La recepta dels polítics irlandesos sonarà a qualsevol que sofreixi un govern liberal a casa: l’austeritat, la reducció de la despesa pública, la creació d’imposts lineals -tot propietari d’una vivenda, independentment del seu valor, paga 80 euros- els retalls dels serveis públics i de l’estat del benestar. No hi ha imposts als bancs ni a les rendes altes. Tot respon a l’objectiu de “generar confiança als mercats”. Definitivament, no n’aprenen.

El PP fomenta la irresponsabilitat social corporativa

15 març

La llei de Responsabilitat Personal i d’Oportunitats de Teball de l’administració Clinton (1996) pretenia limitar les prestacions socials dels americans, per tal de reduir considerablement la despesa pública. El títol de la llei en qüestió, més propi d’una novel·la distòpica (vos sonen aquells eufemismes d’Orwell com el “gran germà”, la “neollengua” o la “policia del pensament”?), amagava la limitació de benestar de moltes persones: no es podia percebre cap prestació per
atur si la persona no demostrava que estava cercant actívament una ocupació i -el que és més greu- si havia renunciat a una oferta de treball. Qualsevol oferta de treball.

És obvi que un empresari podia oferir el sou més indigne per a contractar un treballador, ja que els aturats estaven obligats a acceptar les ofertes d’ocupació si volien seguir gaudint dels beneficis socials. No només es va reduir el nombre de beneficiaris de l’estat del benestar, també varen disminuir els salaris i amb ells els costos de les empreses.

És només un exemple més de com el sector privat, centrat en maximitzar els seus beneficis (és legítim fer-ho, sempre que sigui amb responsabilitat social) és qui rentabilitza una decisió política, marcadament antisocial. I ho fa sempre, aprofita totes les oportunitats de manera eficient: si el govern facilita els acomiadaments, acomiadarà treballadors; si les lleis faciliten baixar els sous, els sous baixaran; si es creen noves formes de treball precari, aquests afloraran a les empreses. I si reflexionam uns minuts sobre com la reforma laboral del PP facilita la irresponsabilitat social corporativa?

Toca pagar l’assegurança

14 març

Sentir Pep Ignasi Aguiló fent referència a l’eficiència del govern més petit s’ha convertit en costum. Allò habitual és escoltar el conseller més liberal de la història de la nostra comunitat -conten que somia amb Adam Smith- descrivint la gran llosa que suposa el sector públic pel sector privat.

La dreta gaudeix explicant el discurs clàssic de l’eix
britànic-americà, el discurs del microestat i de la desregulació del mercat, del campi qui pugui, de les desigualtats socials. El discurs que allà on ha triomfat, en especial al Regne Unit i als Estats Units, ha provocat les majors desigualtats de renda (als EUA un 1 % de la població acumula un 21 % de la riquesa), ha limitat la mobilitat social (els fills de pares amb una renda baixa tenen moltes
dificultats per obtenir una renda mitja-alta al llarg de la seva vida), ha provocat que una part de la societat tengui més problemes socials, més problemes de salut -física i mental- i fins i tot una menor esperança de vida.

Les constants retallades del Govern Balear en educació i en sanitat es veuen agreujades pels incentius a la contractació d’assegurances privades. És una decisió injustificable i profundament ofensiva: ara no només es redueix el sector públic, nascut amb l’únic objectiu de pal·liar les desigualtats, sino que es destinen fons públics a incentivar la contractació d’un servei privat. Els diners de tots i totes no son suficients per mantenir la “festa” que segons el PP ens hem estat pegant durant els últims 30 anys, però si que serviran perque algunes empreses maximitzin els seus beneficis. Tots pagam l’assegurança. És per al·lucinar.

El PP llança el mateix missatge a tots els municipis i comunitats on governen: el sector públic està en bancarrota. Què en penses?

22 ag.

Quan l’heroi és l’astut que eludeix la llei. Coneixem els nostres deures?

19 ag.

“Si tomamos en serio los derechos, debemos hacer lo mismo con los deberes: el deber de defender la libertad común y el de respetar los derechos de los demás individuos”. És una cita de Maurizio Viroli, extreta del llibre “Diàlogo en torno a la república”, un recull de converses amb Norberto Bobbio. Viroli, en un altre moment fa una afirmació certament inquietant: “En la mentalidad de los italianos quien castiga de acuerdo con la ley, el juez inflexible o el político incorruptible no suscitan admiración. El héroe es el astuto que elude la ley o el poderoso que se sitúa por encima de ella”, idea que es contestada per Bobbio, dient que “la violación de la ley se considera una manifestación de virilidad y por tanto, una conducta digna de alabanza”.

La ciutadania té clars els seus drets fonamentals davant l’Estat. Tota persona té clar que li correspon un subsidi determinat depenent del temps que hagi treballat i de la quantitat que hagi cotitzat, tothom sap que té dret a l’educació i a la cobertura sanitària, els empresaris saben les ajudes que els pertoquen i coneixen les línies que té l’administració per a avançar el finançament necessari. Són només alguns exemples dels avanços que ha fet la societat gràcies a les institucions, que es financien gràcies a l’aportació solidària de cada un de nosaltres. Que tots i totes tenguem clars quins són els nostres drets i que els poguem exigir és una conquesta social importantíssima. Com a corresponsables del devenir de la societat ens manca una altra conquesta, no menys important: la de prendre consciència i exercir els nostres deures.

Si tenguéssim clara la nostra funció com a ciutadans i ciutadanes corresponsables ningú oferiria pagar una factura sense l’impost corresponent, i ningú la voldria pagar; ningú se’n duria una part del seu capital a un paradís fiscal per a evitar contribuir solidàriament al finançament de les institucions a les que, quan faci falta, hi acudirà; ningú recorreria a cap altra persona per a donar-li una feina remunerada sense contracte per maximitzar les ganàncies, sense garantir-li la seguretat i sense contribuir al país; i evidentment cap polític seria capaç d’endur-se’n un sol euro de la caixa pel seu propi benefici.

Per a modificar les conductes s’han de contradir determinats missatges arrelats a la mentalitat col·lectiva de la nostra societat mediterrània, però que mai han anat lligats amb la mentalitat col·lectiva dels països escandinaus, per exemple. D’això també en parlarem.

%d bloggers like this: