S’han acabat les subvencions (pels que em toquin el voraviu)

10 abr

José Ramon Bauzá és una de les formes més pures de dreta que existeixen al món. Vaja, que és de la dreta descoratjada i sense complexos, capaç de trepitjar sense miraments tot allò que s’interposi en el camí cap al seu objectiu, ja siguin professors, metges o empresaris de serveis.

Si parlam de la dreta sense complexos no podem evitar pensar en Carlos Delgado i el perfil del seu nas no acomplexat. Són les coses que tenen determinades campanyes electorals. Aquell que un dia va ser de Calvià, de la mà de Jorge Campos aconseguí un 30 % del PP amb aquell discurs neofeixista de l’eliminació d’una cultura -la autòctona- per substituïr-la per una altra.

Bauzá guanyá aquell congrés, i després es tirà als braços dels que havien perdut.

El president del PP, delegat de la dreta a una comunitat amb la que no s’hi identifica, en un moment donat digué que s’havien acabat les subvencions. Com si el seu partit no n’hagués repartit mai de subvencions, per tapar boques amb diners! La sentència anava en la mateixa direcció que les “mamandurrias” de n’Esperanza Aguirre: situar aquell que necessita ajuda pública per dur envant un projecte com a vividor de l’esforç dels altres.

Avui sabem que Bauzá subvencionarà amb 70.000 euros l’edició de llibres de text en les variants dialectals de cada llogaret de les illes. Les subvencions no s’han acabat per tothom.

Luis, Mariano i el de l’asseguradora contra les persones

14 set

En Luis es congratulava. Sabia que havia complit allò que li havien encarregat i aquesta sensació l’omplia. Es sentia bé amb ell mateix. Sempre havia estat un persona disciplinada i constant, eficient a l’hora d’efectuar el que li manaven, sempre havia tengut clar quin era el seu rol i estava convençut que respectar la jerarquia era fonamental per a tenir èxit a la vida. Actuar així no li havia anat malament. En absolut.

Recordava la proposició que li havia fet anys enrere en Mariano. En sentir-la, arrufant el nas, havia dit:

- ¿En el Gobierno? Se gana poco y cada vez es más difícil repartirse el pastel, debes dar explicaciones constantemente sobre todo lo que haces, estas sometido a la opinión de la prensa y puedes despedirte de tu vida privada. No sé, no me convence.

El seu interlocutor el va intentar convèncer:

- Luis, querido, nosotros estamos de paso. ¿Que importa tu sueldo o tu fama si lo que nos estamos jugando es nuestro futuro? La eternidad, amigo.

- Sabes que el resto no van a estar de acuerdo.

- Sin duda. Pero nosotros sabemos para qué i para quien trabajamos, y desde luego que no son “el resto”. ¿Que más da si cualquier socialista desaprueba nuestras medidas? Votamos y sanseacabó, que por algo somos mayoría. No debes preocuparte por ello.

- Pero, ¿y la gente? Vamos a estar expuestos a sus represalias.

- Los nuestros entenderán que acabemos con tanto parásito chupóctero y que todo aquel que haya tenido éxito en la vida, fruto de su sudor y su esfuerzo, tenga el máximo de beneficios. Ellos lo entienden y saben que debe ser así. Al resto, debemos prepararles, debemos describirles una situación tan catastrófica que les desmoralice. No tendrán fuerzas para actuar, ya verás.

- Déjame darle dos vueltas, Mariano. Gracias por tu confianza.

En Luis ho havia entès tot des del primer moment, fins i tot abans de parlar amb en Mariano sabia com funcionava el tema. A ell, que havia estat un alt directiu d’una multinacional dedicada a les finances, ningú li havia d’explicar de que anava la cosa. Fins poc temps enrere havia mogut els fils i la idea de ser el braç executor l’aterrava. Però sabia que havia d’acceptar, estava en deute amb els seus i no els podia fallar. Qüestió de jerarquia.

Anys després, en Luis sabia que tot havia valgut la pena. Mentre anava a veure el seu amic, el de l’asseguradora, pensava en tot el que havia viscut: els vespres sense dormir, aquell mal de cap crònic, el que pràcticament es podia considerar un abandonament de la llar, els mesos en que amb difcultats arribava a final de mes… Tot tenia sentit. Havia estat una feina d’equip, havien funcionat com a peces d’un mateix engranatge, necessàries totes, però poc útils per separat. La prestació pública per desocupació ja no era obligatòria per a l’Estat i, per suposat, que les pensions als que no havien produït suficient tampoc ho eren.

En Luis preparava el cigar que es fumaria a ca’l seu amic, per celebrar la nova oferta d’assegurances que junts pactarien. Dins el cotxe, encara oficial, el telefonà:

- Vengo con los deberes hechos, podemos ir dando forma a la presentación del proyecto. Ya nadie se siente a salvo, porque evidentemente no lo están. Ni todos tendran paro ni todos podran optar a una prestación privada pero, ¡que se jodan! Los privilegios tienen que ser para los que se los hayan ganado, para aquellos que no, nunca. En una sociedad los hay fuertes y los hay débiles, y nadie quiere mantener a otro sin recibir nada. Te veo en cinco minutos, amigo.

Guindos es menja la llagosta de Homer Simpson

13 set

Tal vegada recordareu el capítol dels Simpson en que en Homer, en una de les seves extranyes dèries, adopta una llagosta. Li dona menjar, la passeja amb una corretja -com si d’un ca es tractàs-, i fins i tot se l’endú a la platja amb la família. Tant estima la llagosta que un dia decideix que la seva amiga mereix un bany com cal, dins una olla (té el tamany ideal per l’animal) amb aigua teba. Quan se n’adona, el foc ha agafat força i la llagosta ha mort escaldada. La darrera imatge de l’episodi ens mostra un Homer destrossat, inconsolable, plorant amargament per la mort de la seva llagosta, na Tenacitas… mentre la devora gustosament.

Luis de Guindos, l’exdirectiu de Lehman Brothers, avisa de que l’Estat no podrà mantenir les prestacions socials si l’economia no comença a créixer. En altres paraules: si no es produeix més, es treballa més i es consumeix més l’Estat no només no incrementarà els incentius a l’augment d’aquestes activitats, sinó que els reduirà. L’atur i les pensions ja no són intocables. Si l’economia continua estancada o decreix, no serà el govern qui l’animi redistribuint la riquesa, com ha fet Hollande.

El ministre d’Economia, expert de reconegut prestigi en la creació de bimbolles financeres, fa la ploradeta davant el Congrés dient que no dorm, obsessionat per mantenir les prestacions socials, mentre intenta fer creure que no hi ha altre camí que les retallades als drets de les persones, precisament durant la mateixa setmana en que els veïns francesos han mostrat al món l’alternativa: que paguin més els que més tenen, els que més guanyen, no els més febles.

És per demés, Guindos ho té clar, molt clar. La reducció del sector públic comporta el creixement del sector privat, sempre. Si la gent veu perillar les prestacions socials públiques, cercaran alternatives, i segur que en aquell moment apareixerà una multinacional, atenta i oportunista, que les oferirà per una quantitat mensual. Mentre Guindos plora perque la llagosta esta malalta, saliva pensant en el tip de menjar que es fotrà quan mori.

T’he insultat. T’he menyspreat. Confia en mi.

28 ago

El Partit Republicà té un greu problema: necessita recuperar la confiança de les persones amb qui s’ha enemistat durant els últims quatre anys si vol ser l’alterantiva al Partit Demòcrata. Guiats ideològicament pel grup de pressió ultraconservador conegut com Tea Party -la sensibilitat política del qual no ha estat mai majoritària ni entre els membres del propi partit, ni molt manco entre la ciutadania americana-, els republicans són identificats amb els homes de raça blanca, fonamentalment habitants de zones rurals, defensors a ultrança de la utilització de les armes, molt religiosos, oposats al pagament d’imposts i als avanços de la ciència.

Alguns mesos abans de les eleccions, demòcrates i republicans organitzen les seves convencions, una espècie de diàlegs entre els membres del partit en els que es debat la línia política a seguir durant els propers quatre anys -fa uns anys tenien molt de ressó mediàtic, però és clar, les empreses de televisió encara no sabien que és molt més rentable emetre qualsevol reality-. L’obsessió del candidat conservador a la presidència dels EUA, Mitt Romney, és centrar la imatge dels republicans, a pesar de que Paul Ryan, el seu candidat a vicepresident, és el màxim exponent del Tea Party. Romney vol recuperar el vot femení i el vot hispà, dos col·lectius que, en aquest moment, donen el seu suport de manera molt clara a Barack Obama.

La dreta americana es vol centrar, en aquest habitual camí d’anada i tornada que també sap fer la dreta espanyola. Recordau quan José Ramon Bauzá va guanyar el congrés del PP de Balears i Carlos Delgado, el Tea Party local, el va perdre? La majoria del partit ha anat aplicant pas per pas la línia política de la minoria, clarament identificada amb l’ultradreta. Com Romney, algun dia se n’adonaran del bunyol que han creat, de que han perdut la confiança de l’immensa majoria i s’hauran de reposicionar. Per sort serà la ciutadania, la insultada i menyspreada, qui dictarà sentència.

El sexe és la qüestió

24 ago

L’inefable José Ignacio Wert, el ministre d’Educació que passarà a la història per frases com “no puede ser que el primero de la clase sea un friki” n’ha tornat a fer de les seves. Wert, en el mateix moment en que el Tribunal Suprem rebutja els concerts educatius amb col·legis que separin els nins de les nines, conclou que l’educació diferenciada per sexe no és discriminatòria. Em recorda al pintor surrealista René Magritte, que el 1929 pintava una pipa de fumar acompanyada del text Ceci n’est pas une pipe.

Wert afirma que val la pena deixar de banda les interpretacions ideològiques i que mentre no suposi una desigualtat d’oportunitats per a nins i nines, la separació no suposa una forma de discriminació. Allò que l’home no explica són les raons pedagògiques en que es basa per a defensar la segregació educativa per qüestió de sexe. Si es considera oportú separar els nins de les nines és perque es té la ferma convicció -ideològica- de que dones i homes no poden ser educats ni en el mateix espai ni en els mateixos termes. Les seves futures responsabilitats a la societat, com a homes i com a dones que són, seran diferents -com han estat sempre!-. La diferència ha de ser integrada per la persona des de ben prest. Pura ideologia.

El ministre, en certa ocasió interpel·lat en relació a l’augment d’alumnat per aula, deia que “lo que hay que tener en cuenta es que ademas de aprender, los niños en la escuela, pues se socializan” per a justificar que amb més companys i companyes a classe, l’alumne te més oportunitats de socialització. Te raò en una qüestió que és profundament contradictòria amb la separació educativa de nins i nines: l’aula ha de ser una reproducció de la societat per tal de millorar el procés de socialització de la persona. El nin o la nina ha d’aprendre a comunicar-se, a interactuar amb nins i nines com els que trobarà al carrer, companys i companyes que seran de diversos llocs, que tendran diferents creences o diferent condició econòmica o social.

La defensa dels valors i de la modernitat no pot acabar mai. Sempre hi haurà el Wert de torn que intentarà fer-nos retrocedir algunes dècades en el temps.

El dret a curar

22 ago

Blade Runner (1982) ens mostrà que l’empatia és un sentiment exclusivament humà. Amb la finalitat de distingir els humans dels replicants, a la pel·lícula el subjecte sospitós és sotmés al test de Voight-Kampff, un exàmen psicològic que medeix les respostes donades a un qüestionari orientat a obtenir reaccions emocionals. Es medeixen respostes involuntàries com la respiració, la sudoració o la variació del tamany de l’íris. La capacitat de posar-se al lloc de l’altre no pot ser dissenyada per la tecnologia.

L’ONG Metges del món ha posat en marxa una campanya per a sumar adhesions de professionals sanitaris a l’objecció de consciència contra l’exclusió sanitària de les persones immigrants en situació irregular. Davant la mesura descoratjada del govern de l’Estat –com ve sent habitual, fred, injust i insolidari amb els més febles de la societat- un grup cada vegada més nombrós de professionals reivindica una de les actituds més humanes: l’empatia. Com ells mateixos afirmen, es tracta de “suscitar un moviment del món sanitari contra una mesura que xoca amb l’ètica professional”.

La campanya recull diverses accions ciutadanes, que es poden consultar a la web www.derechoacurar.org, a la que vos convid a entrar a signar per donar suport a la iniciativa, tan rebel com necessària, justa i solidària.

No vos perdeu el vídeo promocional, és fantàstic!

L’augment de les taxes universitàries, un atemptat contra la mobilitat social

20 abr

L’Estat del benestar té com a principal objectiu la reducció de les desigualtats socials i econòmiques. Si analitzam les desigualtats de renda comprovam com son molt majors als països de llarga tradició liberal, com Estats Units i el Regne Unit, que en els de tradició socialdemòcrata, com Noruega, Suècia, Finlàndia o Dinamarca. En aquests últims, els infants tenen majors expectatives de millorar la condició en la que varen néixer. Això vol dir que tenen més
oportunitats per a formar-se que els seus pares i padrins, que gaudeixen d’una millor salut física i mental i que tenen moltes possibilitats de millorar la condició laboral i els ingressos que ha tengut la seva família. D’això parlam quan ens referim a mobilitat social.

En el cas dels països de tradició liberal la mobilitat social és molt menor. Els pobres segueixen sent pobres i els rics tenen més possibilitats de seguir-ho sent, de formar-se millor i de tenir una major qualitat de vida. L’Estat no focalitza els seus esforços en reduir les desigualtats inicials.

Sense gens ni mica de pudor, el ministeri d’Educació (amb l’inefable Wert al capdavant) anuncia una pujada de taxes universitàries que “com a màxim” implicarà que les famílies hagin d’aportar 60 euros més cada mes -és a dir, uns 60 cafès o uns 15 paquets de tabac, en la nova mesura oficial de pobresa adoptada pel govern de Mariano Rajoy-. Multipliquem-ho per 9 mesos que dura el curs i obtenim un resultat de 540 euros, només de pujada de taxes. És a dir, que parlam de que moltes famílies hauran de destinar una de les seves nòmines a pagar únicament l’augment de les taxes universitàries.

Diuen que Espanya no es pot permetre el luxe de subvencionar alumnes que en el segon curs universitari abandonin la carrera. És a dir, apliquen una mesura profundament antisocial justificant-la amb la irresponsabilitat de la gent, com han fet tantes vegades. Parlen del sistema educatiu “que ens podem permetre” i de la “festa” que alguns s’estan pegant. Mentrestant, una part de la societat seguirà pagant el que sigui perquè els seus fills estudiïn el que vulguin estudiar sense gaires esforços, i una altra part tendrà dificultats molt serioses per a canalitzar el potencial intel·lectual dels seus, per raons estríctament econòmiques. És un atac frontal a la mobilitat social.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 652 other followers

%d bloggers like this: